Aquest estiu és diferent: no sembla estiu. El temps és garrepa amb el sol i generós amb la pluja i tot plegat té més un aire de tardor que no de mesos estivals. El meu home encara no té vacances i jo ja fa unes setmanes que estic de relax total. Estem en tràmits de trasllat i això em té molt ocupada, també aprofito per quedar amb amics que feia temps que no veia i per estar amb la família però no acabo de trobar-me el 100% feliç. Tincs alts i baixos com el temps i em noto cansada, molt cansada, amb poca energia o gairebé nul·la. Em sento com vivint una vida monòtoma i sense emocions però, per altra banda, no faig res per canviar-ho i, fins i tot, em fa mandra fer alguna cosa que surti d'aquesta suposada rutina. Sóc feliç amb el meu home, l'estimo i sense ell una part de mi es fondria però a vegades tinc la sensació que després de set anys d'estar junts ja ens ho hem dit tot. Ja no cal que un digui res, que l'altre ja sap el que li passa pel cap. Una mirada, un gest i l'altre entén el que li balla pel cap a l'altre.
A vegades sembla que res no ens surti bé. El projecte de traslladar-nos pot ser que no acabi quallant i que, al final, haguem perdut calés, temps i energia i ens haguem de quedar allà on vivim ara. El fet d'intentar tenir un fill/a sembla una odissea i allò que és tan fàcil per gairebé tothom (o almenys la gent del nostre voltant) sembla una quimera impossible per nosaltres. Segurament posposarem la fiv per l'octubre perquè el setembre és un mes boig de per si, tenim visites durant una setmana i el meu home també haurà de marxar per feina... ara bé, el mes d'octubre no serà gaire més fàcil: potser també tenim visites i hi ha tot el rotllo d'haver de donar excuses a la feina... Procuro no pensar-hi i inconscientment alimento l'esperança de que potser no em caldrà perquè em quedaré embarassada de manera natural aquest estiu. Que ingènua que sóc!!! si no ho hem aconseguit en tot aquest temps que portem intentant, com ha de sonar la flauta ara?
Per rematar-ho des del divendres que ja començo a tenir els símptomes típics premenstruals (rampes a les cames, sensacions als ovaris, inestabilitat emocional,...) que desembocaran amb la regla cap el dimecres. Això em fa estar trista perquè em torna a recordar que no som capaços d'assolir una cosa tan primària i senzilla com és la funció reproductora.
No tothom ha de ser pare en aquesta vida, mai ha estat la nostra prioritat però ara que en tenim tantes ganes ens adonem que ens hi hauríem d'haver posat abans. Jo cada cop sóc més gran (i ell també, és clar) i estic farta que la gent quan em trobi el primer que faci sigui mirar-me la panxa per veure si estic embarassada o no. A sobre m'he engreixat com dos o tres quilos i, clar, es nota i la gent encara em mira més la panxaaaa... jajajajaja. I jo anar donant la culpa a la medicació... jajajajjaa... però ara que no me la prenc, els quilos hi són igual...
Petonets per tots i totes i envieu-me energia positiva que no us sento la veu de fa molt de temps.
