TORNADA A LA REALITAT

1 de setembre, tornada a la feina, tornada a la realitat. Tot aquest mes d'agost passat me l'he passat de vacances, pensant en el tema, però a mig gas. Avui he tornat a la feina i a més m'ha vingut la regla o sigui que la tornada a la realitat no podia ser més crua. A sobres, no em puc treure del cap el que va passar el cap de setmana passat. Ens vam trobar uns amics i ens van explicar que havien perdut el fill que esperaven, i ja estaven de més de 6 mesos. Lo fort és que jo havia somiat que això passava i ho havia interpretat com un reflex del que m'està passant a mi: la incapacitat de poder gestar... El fet d'haver-ho somiat no hi té res a veure, però em fa sentir estranya... m'imagino pel que deuen estar passant i veig que jo seria incapaç d'encaixar una cosa així. A ells se'ls ve bé, pansits però amb força i sé que lluitaran per tornar a portar el fill que han perdut als seus braços i ho aconseguiran.

Avui m'ha vingut la regla i ho llegeixo com una altra derrota. Ja en van 36, de derrotes. Rercordo els primers mesos d'intentar-ho, les il·lusions de pensar aquest mes em quedo embarassada segur i res, i el següent tampoc i el de més enllà encara menys... fins que ja penses que no passarà mai. Miro enrere i veig la primera IA, que il·lusionada que estava, em pensava que seria dit i fet i que ho aconseguiríem en el primer intent però res... vam continuar amb la nostra tònica d'entomar una derrota rere una altra. La segona IA, tampoc i això que ho vam fer tot millor, més sentit, més aprop l'un de l'altre... però res de res. I ara la propera serà una FIV i estic cagadaaaa perquè si aquesta no va bé, no sé si m'enfornsaré totalment. A més a més, hi ha l'agravant que no ho sap ningú, que no vull que ho sàpiga ningú perquè és una cosa personal, del meu home i meva i ningú ho ha de saber... però què carai diré a la feina per absentar-me'n 5, 6 ó 7 dies???

També em passa pel cap el que l'hi ha passat a la parella que coneixem... i si ens passa també a nosaltres? llavors sí que no me n'aixeco... jo no seria tan forta i em passaria tot el dia plorant i sense ganes de veure a ningú... sóc massa feble i confio poc en mi mateixa.

Ara és el moment per mirar aquest inici de temporada com un inici de molts projectes, entre els quals poder fer realitat el nostre gran somni: tenir un fill/a. No sabem si ho aconseguirem però lluitarem!!!