Ja fa tres setmanes que l'Oriol va nèixer i la veritat és que m'han passat tan ràpid que sembla que és ahir que em posava de part.
Comencem pel principi, doncs. Vaig començar a tenir dolors menstruals un dia al matí que em van durar tot el dia. A la tarda ja tenia contraccions però molt indolores i irregulars, per tant, no en vaig fer cas. La cosa va anar a més, però ens vam esperar a tenir-ne cada cinc minuts, d'un minut de durada i durant més d'una hora per anar a l'hospital. Vaig despertar el meu home, em vaig dutxar i vam anar passejant cap a Nostra Senyora de Meritxell. Ens havíem d'anar parant a cada contracció perquè cada cop em feia més mal.
Un cop a NSM, ens van portar a la nostra habitació i ens van dir que passades dues hores vindria la llevadora perquè encara em faltava dilatar bastant. Jo ja no podia, quin mal!!!! quin mal!! i passada una hora li vaig dir al meu home que fes venir algú però que em donguessin algun calmant o drogues directament perquè aquell dolor no es podia soportar. Va venir la llevadora i em va dir que ja estava de 4 cm i que ja em podien posar l'EPIDURAL. La veritat és que admiro aquelles dones que són capaces d'afrontar un part natural, jo no vaig poder, bé... no m'ho vaig ni plantejar!! jejejeje! Tenia clar que em volia estalviar el màxim de dolor possible.
Ens van baixar a quiròfan i em van posar l'epidural. Fa una mica de respecte perquè estàs amb contraccions molt seguides i et diuen que no et pots moure... sé que agafava la mà a la llevadora súper fort... una mica més i la deixo sense mà!! pobreta i que macaaaa!!! A partir d'aquí vaig dilatar súper ràpid i en una horeta ja estava de més de 8cm!!! van trucar el meu súper GINE, el Dr. Young i va venir de seguida. Va entrar optimista i feliç com sempre i en veure'l vaig saber que tot aniria bé!! i efectivament, en 20 minuts ja se li veia el caperronet i empenyent un parell de cops més ja va sortir l'ORIOL!!
Sé què empenyia amb els ulls tancats i que només volia que sortís. El Dr.Young anava parlant i m'anava explicant com anava tot però ni me l'escoltava. El meu home era al darrere, aguantant-me l'esquena perquè pogués empènyer bé. Quan va sortir com que estava amb els ulls tacats no me'n vaig ni enterar fins que no em van dir "miraaa, qui tenim aquí" i me'l van posar sobre el pit i vaig al·lucinar perquè no tenia la sensació que hagués sortit. Era preciós!!!
Després se'l van endur a la taula del darrere per fer-li les proves aquelles APGAR (va treure un 9-10!!) i mentrestant vaig expulsar la placenta (no me'n vaig ni enterar) i el gine em va cosir els punts. Res, superficials i ni me'n vaig sentir.
Un cop a l'habitació el meu home i jo no podíem parar de mirar-nos-el... quina cucada i que petitonet i com podia estar dins la meva panxa??? El dia el vam passar molt bé, suposo que el nen també estava cansadíssim, que això de nèixer ha de ser molt heavy.Però la nit.... brrrr... no vam dormir gens.
Dos dies vam estar a l'hospital i cap a casona i la veritat és que he estat força fluixota i encara hi estic. Al principi no entens què li passa al teu nen, per què plora? té gana? si fa poc que ha menjat! s'ha fet caca? si li acabem de canviar els bolquers!! té mal de panxa? té calor? et sents impotent i si a sobres tens problemes donant el pit ja ni t'explico.
De seguida vaig tenir molèsties. La llevadora em va donar una crema per prevenir les clivelles però res de res... les clivelles van sortir i de quina manera!!! que si purelan, que si oli de mosqueta però res de res... cada cop pitjor i per rematar-ho mastitis!!! ara estic controlant el tema i em sap greu però li dono molt poc el pit directament a l'Oriol. Em trec la llet amb un tira llets i li dono amb biberó. També li dono una ajuda amb llet per a lactants perquè diria que tinc poqueta llet i per això plorava tant els primers dies. Ara va més tip i dorm més... jejeje.
Vaig començar el blog explicant les aventures i desventures per a quedar-me embarassada. Quan ho vam aconseguir no m'ho creia i diria que encara el dia abans del part no acabava de ser conscient que estava embarassada!! sóc així de rara, jo!! El blog també m'ha servit per posar sobre el "paper" els meus neguits i alegries setmana a setmana durant la gestació de l'ORIOL. Ara ja el tenim a caseta amb els seus plors però també amb les seves tímides rialles!!! és una cucada i només nosaltres sabem el que ens ha costat aconseguir el somni que és precisament ell. Ara que ja ha nascut, poso punt i final a aquest diari de camp però em poso de deures obrir un blog amb les aventures i desventures d'un mare amb L de novata!!!
Gràcies a tots/es vosaltres, neguitaires. Gràcies per acompanyar-me no durant 9 mesos si no durant un any i mig!!! heu compartit amb mi els moments d'alegria però també els de més profunda depressió! sense vosaltres, sens dubte, aquest llarg camí hagués estat molt més costarut. Només penseu una cosa, si jo (patata al màxim i amb tota la mala sort del món) ho ha aconseguit: VOSALTRES TAMBÉ!! no us canseu de lluitar perquè qui persegueix els seus somnis, continua viu i un dia aconsegueix fer-los realitat!!
Us estimo!!
